Fa pocs dies, ens ha sorprès l’arribada d’un hoste molt especial.

Tot va començar quan estàvem al camp arrancant unes pomeres i que renovàvem per unes de planta nova. El Joan passava a prop de casa, com cada dia acostuma a fer amb els seus dos gossos per anar a passejar pel camí de  les Quaranta Hores i Font d’Ortigues, quan li vam dir, si volia algun arbre dels que acabàvem d’arrencar. Al cap de poc ja va tornar amb la pickup,  per carregar-ne quatre de comptats.

El vaig veure feliç i tan agraït que volia compensar-m`ho d’alguna manera. Tinc un gall xinès, què el vols?, va dir-me tot content. És un apassionat de les aus, a la seva granja n’hi té una pila, de moltes races, colors i varietats ben estranyes; per mi es clar!

Vaig posar una cara de pomes agres, encara que davant la seva alegria vaig intentar de dissimular i vaig continuar amb la meva retòrica: que si cantaria i potser molestaria als hostes que tinguéssim a l’Era d’en Bella o que potser no s’entendrien amb les gallines o què passaria amb els ous…. vaja que ja no sabia que més dir.

Dit i fet, temps de baixar i pujar fins a la seva granja i ja em compareix a casa amb un sac blanc que es bellugava. De dins en treu un petit gall, amb una cresta vermella com un maduixot, però amb unes plomes negres i lluentes tan llargues que quan camina les arrossega pel terra. Diu que és un gall de raça xinesa, potser si!.

Apa té, ja veuràs com els hi agradarà als nens i nenes que et vindran de turisme rural, els hi farà molta gràcia. L’agafa per les potes i me’l dóna… el porto cap al galliner i de moment no hi ha massa bona sintonia amb les gallines, és queda a la planta baixa i elles com sempre és posen a dormir totes juntes al seu àtic.

Totes les tardes els obrim la porta del galliner i surten gall i gallines a corre pel camp, picotegen herba i cucs de la terra que hi ha remoguda o que elles mateixes van esgarrapant. El gall, feliç, es posa a cantar cada dos per tres.

Segur que la història acabarà bé i, tots plegats, es faran bons amics …